EIXAMPLE

Ruta que recorre el passeig de gràcia, s’endinsa pel barri de l’eixample dret i acaba a la plaça de la universitat, on durant la guerra civil i la dictadura es visqueren greus enfrontaments

1. Cruïlla passeig de Gràcia i avinguda de la Diagonal

Aquest encreuament entre dues de les principals vies de Barcelona va ser testimoni d’importants fets de la història contemporània local, convertint-se així en un espai de memòria cabdal de la ciutat. El 24 de juliol del 1936, pocs dies després de l’esclat de la Guerra Civil, milers de persones s’hi van aplegar per acomiadar les columnes de milicians que anaven a lluitar al front. Dos anys més tard, el 28 d’octubre del 1938, la ciutadania retia homenatge i acomiadava al mateix punt els brigadistes internacionals que havien defensat la República i que deixaven el país mesos abans de la fi del conflicte.

El mes de juliol del 1936, aquesta cruïlla va ser testimoni de la marxa dels voluntaris cap al front de guerra. Es va fer una convocatòria des del sindicat CNT-FAI perquè el màxim nombre d’homes es presentés al passeig de Gràcia amb Diagonal, a tocar del Cinc d’Oros, per formar part de les milícies que havien d’anar a lluitar al front d’Aragó. L’afluència de gent va ser massiva, tant de milicians com de públic que anava a acomiadar-los. Algunes petites columnes van sortir de la ciutat els dies 22 i 23 de juliol, però les grans columnes ho farien a partir del dia 24. Es van formar dues grans columnes, la Durruti -formada per uns 2.500 voluntaris- i la Columna Ortiz -amb uns 800 milicians. L’origen d’aquestes columnes el trobem el 21 de juliol, quan es va crear el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA) amb l’objectiu d’organitzar les seves pròpies milícies, ja que una gran part de l’exèrcit havia donat suport a l’alçament militar en contra de la República.

Dos anys més tard, arran del compromís del cap del Govern de la República, Juan Negrín, amb la Societat de Nacions de retirar els ciutadans estrangers que combatien amb l’exèrcit popular, i amb l’esperança que els aliats internacionals de Franco fessin el mateix, el 28 d’octubre del 1938, aquesta mateixa cruïlla presenciava un altre fet destacat. Els barcelonins i barcelonines acomiadaven multitudinàriament i retien homenatge a les unitats militars creades a l’inici de la Guerra Civil i que van rebre el nom de Brigades Internacionals, formades per voluntaris estrangers de fins a 54 països. Segons les fonts, la xifra de voluntaris més consensuada és de prop de 60.000, dels quals 10.000 van ser morts en combat.

Durant aquella jornada es van veure diferents pancartes d’agraïment i banderes mentre l’aviació republicana sobrevolava la zona llençant octavetes amb paraules d’agraïment als brigadistes per la tasca realitzada. Al voltant de 300.000 persones van assistir a la desfilada per homenatjar els soldats, mentre sonava “La Internacional” i l'”Himne de Riego”, i amb la presència de tots els representants institucionals. Avui, al districte d’Horta-Guinardó hi ha un monument en memòria de les Brigades Internacionals.

PERÍODE: GUERRA CIVIL

2. Palau Robert

El Palau Robert, edifici d’estil neoclàssic i edificat el 1903, va ser, durant la Guerra Civil, la seu del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment, amb l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat, l’edifici fou requisat i es convertí en la Jefatura de los Servicios de Ocupación, centre d’operacions de la repressió franquista.

El 26 de gener del 1939, l’exèrcit sollevat entrava a Barcelona i Franco sotmetia la ciutat a un règim especial d’ocupació. L’objectiu era organitzar la repressió contra els anomenats “rojos-separatistas” i establir l’ordre entre els vencedors per evitar pugnes internes. El general Eliseo Álvarez Arenas ocupà el càrrec de cap dels Serveis d’Ocupació, sota els quals quedaven subordinats el Govern Civil, el Govern Militar i l’Ajuntament de Barcelona, situant-se jeràrquicament per sobre de tots els serveis com ara la sanitat, la premsa, la propaganda i fins i tot la banca.

Amb el règim especial d’ocupació, Barcelona quedà sota l’estat de guerra i les noves autoritats van exercir un autèntic control sobre qualsevol activitat: es requisaren tot tipus de materials (sobretot vehicles i aliments), s’impulsà la depuració de més de 15.800 funcionaris del Govern català, s’aplicà la censura als diaris de la ciutat, es canviaren els noms de carrers i es retiraren les escultures amb un significat polític o catalanista, etc.

El règim especial d’ocupació, finalitzà formalment l’1 d’agost del 1939, quan ja havia pres possessió el nou ajuntament de la ciutat amb Miquel Mateu i Pla coma alcalde; s’havia instaurat la Diputació Provincial de Barcelona i s’havia creat la Capitania General de la IV Regió Militar corresponent a l’àrea de Catalunya.

PERÍODE: DICTADURA

3. Seu del Govern basc

A partir del mes d’octubre del 1937, el Govern basc, a causa de la caiguda del seu territori en mans dels franquistes, es va instal·lar en aquest edifici del passeig de Gràcia de Barcelona. Des d’aquí va fer una tasca important per organitzar l’acolliment de refugiats bascos que arribaren a Catalunya durant el transcurs de la Guerra Civil.

Pocs mesos després de l’inici de la Guerra Civil, el novembre del 1936, es va instal·lar una delegació del Govern basc a Barcelona, primer al carrer de València i dos mesos després, en aquest mateix edifici del passeig de Gràcia. Des de l’inici de la guerra, a Catalunya havien arribat refugiats bascos, però l’exili més multitudinari s’inicià el 23 d’agost del 1937, quan es va donar per finalitzada la campanya franquista a la zona central del nord de la Península.

En aquest context, el mes d’octubre del 1937 es va aprovar el trasllat del Govern basc en ple, presidit per José Antonio Aguirre, que arribà a la capital catalana el mes següent. Des del seu nou emplaçament, el Govern basc va potenciar diversos departaments, entre ells el d’Assistència Social, a través del qual s’establiren espais per allotjar els refugiats bascos a Catalunya, s’obriren hospitals per atendre’ls i es gestionà el repartiment d’aliments entre aquests. Des del departament de Treball van administrar diversos tallers, sobretot dedicats a la indústria de guerra i regentats majoritàriament per dones. També es va promocionar la cultura basca amb revistes i publicacions pròpies. Fins i tot s’establí una capella al Palau Maldà del carrer del Pi perquè els bascos, molt devots de la fe catòlica, puguessin celebrar missa en una Barcelona on la religió havia quedat marginada de la vida pública.

Amb l’ocupació de Barcelona per part de les tropes franquistes, el president Aguirre va creuar la frontera francesa juntament amb el president de Catalunya, Lluís Companys, el 5 de febrer del 1939. A partir d’aquest moment continuaria la supervivència del Govern basc des de l’exili.

PERÍODE: GUERRA CIVIL

4. Bar Funicular

L’any 1973, el bar Funicular i el vestíbul de l’edifici del carrer de Girona 70 van ser l’escenari de l’enfrontament entre policies i militants del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), amb el resultat d’un policia mort. Salvador Puig Antich, membre de la banda revolucionària, fou detingut i acabà condemnat a mort.

El Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) era un grup revolucionari creat el 1972, basant-se en els ideals anarquistes i marxistes, com a oposició al règim franquista. Defensava l’ús de la violència i realitzava atracaments a bancs per finançar el seu aparell de propaganda i comprar armes. Les accions del grup van tenir èxit fins que la policia va identificar, després d’un tiroteig en l’atracament a un banc, la matrícula del vehicle amb que van fugir del lloc dels fets els membres de la banda.

El setge al voltant del MIL va començar a estrènyer-se a partir d’aquest moment. La policia va detenir Santi Soler quan era a punt de fugir a França. El jove, sota amenaces i tortures, va confessar que l’endemà tenia una cita amb companys de la banda al bar Funicular. Al dia següent, 25 de setembre del 1973, Santi Soler, assegut a la barra del bar i rodejat de policies de paisà, havia de rebre Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. A la mateixa porta del bar, la policia es va llençar sobre els anarquistes quan es disposaven a entrar-hi. Xavier Garriga no va oposar resistència, però Puig Antich s’hi va enfrontar. La policia, per evitar un escàndol, els va dur fins a la porteria d’un edifici proper, al carrer de Girona número 70, on hi va haver una baralla i un tiroteig que va provocar la mort de l’inspector Francisco Anguas.

Puig Antich, malferit, fou detingut i traslladat a la presó Model. Se li va aplicar un Consell de Guerra amb una instrucció plena d’irregularitats, com les diferents versions del nombre de casquets de bales trobats al portal; l’afirmació, per part de la policia, que durant la baralla només es va disparar la pistola de Puig; i per finalitzar, l’autòpsia de l’inspector Anguas es va realitzar a la comissaria de la Via Laietana impedint saber si veritablement la bala que l’havia mort havia sortit de la pistola de Puig Antich. El Consell de Guerra, malgrat totes les gestions del seu advocat i la campanya cívica que hi va haver per evitar la condemna més dura possible, va determinar la mort per garrot vil de Puig Antich el 2 de març del 1974.

PERÍODE: DICTADURA

5. Monument a Rafael de Casanova

L’Onze de Setembre de 1977 es va celebrar la manifestació més multitudinària que mai havia tingut lloc a Catalunya. Els manifestants es van dirigir fins als peus d’aquest monument en homenatge a Rafael Casanova, 38 anys després de ser retirat per les autoritats franquistes.

L’estàtua de Rafael de Casanova, heroi de la defensa de Barcelona durant el setge borbònic del 1714, és obra de Rossend Nobas, que la va esculpir en motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888. Originalment, l’escultura estava situada a l’actual passeig de Lluís Companys, que era la principal via d’entrada al recinte de l’Exposició al parc de la Ciutadella, i no fou traslladada fins al 1914 a l’emplaçament actual, on es creu que Casanova va caure ferit. L’estàtua va esdevenir a partir del 1897 lloc de reunió dels ciutadans que cada 11 de setembre -data de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques- volien fer evident el seu sentiment nacionalista català amb una ofrena floral.

A la fi de la Guerra Civil espanyola (1936-1939), les autoritats franquistes que havien ocupat la ciutat van retirar l’estàtua el 12 d’abril del 1939 per recloure-la en un magatzem. Malgrat que el nou règim va prohibir qualsevol manifestació catalanista al lloc del monument, les ofrenes florals i l’exhibició de senyeres van continuar presents cada 11 de setembre durant tota la dictadura, no sense fortes represàlies. Anys més tard, amb la mort del dictador el 1975 i l’inici de la transició democràtica, la societat i els partits polítics reclamaren la recuperació dels símbols de la cultura catalana i al desembre del 1976 es va donar llum verda a la recuperació dels monuments retirats durant la dictadura. El 27 de maig del 1977 es col·locava l’estàtua de Rafael Casanova al seu pedestal.

Aquell 11 de setembre del 1977 tingué lloc la manifestació més multitudinària que mai s’havia viscut a Catalunya al llarg del passeig de Gràcia. Es parlà d’un milió de persones, tot i que la valoració més acurada aposta per una xifra de 750.000 assistents. La capçalera de la manifestació, formada per representants de les forces polítiques del país, va arribar fins al monument on es van dipositar diverses ofrenes florals. Malgrat que va ser de caràcter pacífic, la manifestació va acabar amb la mort del jove Carlos Gustavo Frecher per l’impacte al cap d’una bala de goma disparada per la policia, un cos que durant la Transició actuà violentament contra els manifestants que reclamaven les llibertats pròpies d’una democràcia.

El 1980, després de les primeres eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya, l’Onze de Setembre fou declarat Diada Nacional de Catalunya.

PERÍODE: DICTADURA – TRANSICIÓ

6. Hotel Ritz

Després de l’alçament militar contra la República el 19 de juliol del 1936, a Barcelona s’imposà un nou orde revolucionari que suposà, entre d’altres coses, la incautació d’edificis com el de l’hotel Ritz (avui Palace Hotel) que va ser reconvertit en menjador popular i en hospital de guerra.

L’edifici de l’hotel Ritz, un dels establiments de luxe més emblemàtics de Barcelona, va ser projectat per l’arquitecte Eduard Ferrés i construït el 1919. L’estiu del 1936, amb la victòria de l’antifeixisme sobre l’alçament militar a Barcelona, sorgí espontàniament un moviment revolucionari que provocà un canvi en les relacions de propietat. Les organitzacions polítiques i sindicals, la intervenció de les quals havia estat decisiva per poder vèncer l’alçament militar, van confiscar diversos edificis, civils i religiosos, que van experimentar una reconversió dels seus usos. Aquestes entitats van instal·lar les seves seus en locals cèntrics i espaiosos, i van adaptar edificis i establiments privats, molts d’ells emblemàtics per les classes benestants, per acollir serveis destinats a la comunitat.

Un exemple el trobem en l’hotel Ritz (avui Palace Hotel) que, sota la gestió dels sindicats Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Unió General de Treballadors (UGT), es va convertir en un menjador popular, anomenat Gastronòmic nº 1, i en un hospital de guerra. Com a menjador popular, distribuïa àpats gratuïtament entre la població encara que, degut a la massiva afluència de gent, les racions eren minses. Com a hospital, va atendre principalment persones ferides a causa dels bombardeigs aeris que va patir la ciutat i també alguns combatents ferits al front. L’any 1938, però, el Ritz va recuperar la seva funció original i va allotjar, entre d’altres, molts dels mandataris del Govern de la República instal·lats a Barcelona.

PERÍODE: GUERRA CIVIL

7. Monument a les víctimes dels bombardeigs de la Guerra Civil

“Encaix” és el nom que rep el monument a les víctimes dels bombardeigs de la Guerra Civil, aixecat en el mateix emplaçament on el 17 de març del 1938 una bomba va impactar en un camió carregat de material explosiu causant un elevat nombre de morts i convertint-se així en un dels atacs aeris més greus que va patir la ciutat.

Dels 194 bombardeigs que patí la ciutat de Barcelona durant la Guerra Civil espanyola, els dels dies 16, 17 i 18 de març del 1938 van ser els més intensos i els que van causar més danys. L’atac va ser ordenat directament pel dictador italià Benito Mussolini, qui, amb la seva aviació, va donar suport a Franco al llarg de tota la guerra. L’objectiu era causar el màxim grau de morts i destrucció possibles i atemorir i desmoralitzar la població a la rereguarda.

El 17 de març del 1938, a la cruïlla del carrer de Balmes amb la Gran Via de les Corts Catalanes, lloc on trobem el monument “Encaix”, una bomba va impactar sobre un camió que transportava prop de quatre tones de material explosiu (trilita). L’explosió de l’impacte va ser d’unes dimensions inusitades causant una gran destrucció i la mort dels 23 soldats i del capità que viatjaven dins del camió i la d’altres persones que es trobaven als voltants, així com greus destrosses als edificis adjacents. Al dia següent, diaris d’arreu del món van publicar la notícia i especulaven amb la idea que fos una nova bomba amb un gran poder de destrucció la que havia provocat la gran explosió i l’enorme columna de fum.

Dies després, el 26 de març, la Generalitat de Catalunya va fer públiques les dades de víctimes d’aquells 3 dies d’atacs consecutius: un total de 875 morts i més de 1.500 ferits. També es van comptabilitzar 48 edificis totalment destruïts i 75 de parcialment afectats. Els bombers van efectuar 69 sortides i, durant les setmanes següents, van continuar treballant de manera constant per desenrunar els carrers de la ciutat.

El 29 d’abril del 2003 es va inaugurar, en aquest lloc emblemàtic davant del teatre i cinema Coliseum, el monument a les víctimes dels bombardeigs de la Guerra Civil, obra de Margarita Andreu. L’estructura, de 10 metres d’alçada, és d’acer inoxidable i està formada per quatre barres rectes i quatre d’inclinades que recorden un edifici que cau desequilibrat per les bombes, alhora que simbolitza també una societat desencaixada per la guerra. L’autora, però, vol donar una idea d’esperança que tot allò que es trenca, amb el temps, es torna a unir. Un dels impulsors del monument, l’historiador Josep Benet, en defensava la seva construcció des del 1988, la seva intenció era gravar-hi les paraules de Winston Churchill, qui durant els atacs de l’aviació nazi sobre la Gran Bretanya va dir: “No vull subvalorar la severitat del càstig que cau sobre vosaltres, però confio que els nostres conciutadans seran capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona”.

PERÍODE: GUERRA CIVIL

8. Plaça de la Universitat

Aquesta plaça, un dels centres neuràlgics del centre urbà, ha estat escenari de diversos episodis històrics al llarg del segle XX. El juliol del 1936, quan es produí l’aixecament militar en contra del govern republicà, hi tingueren lloc durs enfrontaments entre els soldats sollevats i les forces lleials a la República. Posteriorment, durant la dictadura franquista, la plaça fou testimoni de manifestacions en contra del règim, com les del 1951 i el 1957 en protesta per l’augment del bitllet de tramvia. D’altra banda, l’edifici de la Universitat de Barcelona va viure diferents actes en contra del règim franquista protagonitzats pel combatiu moviment estudiantil sorgit a mitjans de la dècada del 1950.

El 19 de juliol del 1936, un esquadró de cavalleria provinent de la caserna del carrer de Tarragona va ocupar la plaça de la Universitat sense resistència. Allà havia d’enllaçar amb un regiment d’infanteria de la caserna del Bruc de Pedralbes, que tenia per objectiu arribar a la plaça de Catalunya. Aviat s’iniciaren els enfrontaments armats entre els militars rebels i les forces republicanes. Per sufocar la revolta calia recuperar tant la plaça de Catalunya com la plaça de la Universitat i les forces governamentals van optar per aïllar ambdós emplaçaments, a fi que els facciosos no rebessin reforços. A primera hora de la tarda, una unitat de la Guàrdia Civil, que s’havia mantingut fidel a la República, va entrar a la plaça pel carrer d’Aribau i, després d’una hora de converses, va aconseguir que els militars es rendissin. L’alçament militar fou sufocat a Barcelona i a d’altres ciutats de tot l’Estat, donant peu a l’inici de la Guerra Civil espanyola.

Anys més tard, durant la dictadura del general Franco, aquest punt de la ciutat va ser escenari de protestes ciutadanes en contra del règim, moltes d’elles encapçalades per estudiants de la Universitat de Barcelona, que té la seva seu principal a la plaça. La instauració de la dictadura franquista va representar un període de gran repressió a l’àmbit universitari amb la depuració del professorat, l’eliminació de l’autonomia universitària i el genocidi cap a la cultura i la llengua catalanes a la vida acadèmica. Per donar resposta a aquesta repressió, el 9 de febrer del 1946 la secció universitària del Front Nacional de Catalunya –organització armada antifranquista- va col·locar un artefacte explosiu a la capella de l’edifici de la universitat coincidint amb l’acte per commemorar els estudiants franquistes morts durant la Guerra Civil. L’acció va continuar dies després amb la col·locació de cartutxos de dinamita als locals del Sindicato Español Universitario (SEU) que hi havia al mateix edifici. Com a represàlia, diversos estudiants considerats catalanistes foren interrogats i maltractats sense proves de la culpabilitat.

L’any 1951, els estudiants universitaris encapçalaren les multitudinàries manifestacions en contra de l’augment del preu del bitllet de tramvia, que s’apujà un 40% a Barcelona mentre que a Madrid no va ser modificat. En una època de carestia i baixos salaris, es féu una crida a la ciutadania per fer boicot al tramvia. El 25 de febrer es van produir enfrontaments entre la policia i els estudiants a la plaça de la Universitat així com en d’altres centres universitaris com la facultat de Medicina i l’Escola Industrial. Després de diversos dies consecutius de boicot, les autoritats abaixaren el preu del bitllet i la ciutadania veié com el règim claudicava davant de la seva pressió per primer cop.

El mes de gener del 1957, un nou boicot contra els tramvies, per la mateixa raó que l’any 1951, provocà greus aldarulls a la plaça que acabaren amb l’ocupació de l’edifici de la universitat per part d’estudiants que cremaren els retrats de Franco i de José Antonio, i feren crits contra el règim. La policia va entrar a l’edifici a cavall per desallotjar-lo. Aquesta vegada, la participació d’estudiants a les protestes fou encara més intensa, obrint una nova etapa en el moviment estudiantil, molt reforçat a partir del 1955 constituint-se com un dels sectors organitzats més combatents de l’antifranquisme.

Ja a la dècada del 1960, l’augment d’estudiants provocà que l’oposició antifranquista s’eixamplés dins la universitat, establint complicitats amb la part més catalanista de l’Església i amb altres sectors de la societat: intel·lectuals, moviment veïnal, etc. Aquesta nova onada antifranquista universitària culminà amb la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) l’any 1966 al convent dels Caputxins de Sarrià. Durant els anys següents el moviment estudiantil esdevindria una de les principals preocupacions del règim, el qual endurí la repressió contra la militància dels universitaris.

PERÍODE: GUERRA CIVIL – DICTADURA

Gòtic i Raval

Un passeig pel centre de Barcelona que ens permetrà conèixeralguns dels espais més emblemàtics de la Guerra Civil, la dictadura franquista i la transició democràtica.

1. Plaça de Catalunya

La plaça de Catalunya va ser l’escenari de diversos fets destacats durant la Guerra Civil. El 19 de juliol del 1936, els militars sollevats que sortiren de les casernes de Barcelona van ser aturats aquí per les forces fidels a la República. Mesos més tard, el 3 de maig del 1937, l’intent d’ocupació de l’edifici de la Telefónica per part de les forces d’ordre de la Generalitat, va derivar en enfrontaments armats; aquest episodi és conegut com els Fets de Maig. En les dècades subsegüents, la plaça, com a epicentre de la ciutat, va ser escenari de diverses manifestacions i actes públics: des de mostres d’adhesió al règim franquista fins a manifestacions en demanda de llibertats a les darreries del franquisme i durant la Transició.

El 19 de juliol del 1936, les tropes militars rebels van sortir de les casernes per prendre el control de la ciutat. Sota les ordres del comandant López-Amor van arribar a la plaça de Catalunya a les vuit del matí, on va haver-hi un fort enfrontament amb els guàrdies d’assalt republicans, que van haver de retirar-se. Els sollevats van atacar l’edifici de la Telefónica -situat a la cantonada de la plaça amb el Portal de l’Àngel- on la secció del tinent Perales de la Guàrdia d’Assalt va resisti a les plantes superiors fins al final dels combats. A les nou del matí, els militars tenien controlats tots els edificis de la plaça, però a les dues de la tarda la situació va canviar. La Guàrdia Civil, que es mantingué fidel a la República, va contraatacar donant suport a les forces d’assalt que ja havien aconseguit ocupar posicions infiltrant-se pels túnels del metro on van atrapar López-Amor. L’assalt als diversos espais controlats pels feixistes es va realitzar amb l’ajuda de voluntaris civils. Les peces d’artilleria capturades van ser de gran ajuda, i es va recuperar el control del Casino Militar, l’edifici de la Telefónica i l’Hotel Colón. A les quatre de la tarda els enfrontaments havien finalitzat en aquest punt de la ciutat. La plaça presentava un paisatge desolador, coberta de cadàvers de soldats, de guàrdies i de ciutadans anònims, així com un gran nombre de cavalls morts.

Un altre fet destacable succeí a la plaça el 3 de maig del 1937, durant els anomenats Fets de Maig, quan es van enfrontar entre si les diferents forces antifeixistes de Catalunya. D’una banda les forces d’ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC, l’UGT i Estat Català; de l’altra, militants de la CNT-FAI i del POUM. El conseller de governació de la Generalitat, Artemi Aiguader, va ordenar l’ocupació de l’edifici de la Telefónica per fer fora els anarcosindicalistes de la CNT-FAI que tenien el monopoli de les comunicacions telefòniques. Hi va haver una forta resistència armada, però a les tres de la tarda, 200 guàrdies d’assalt van ocupar la primera planta de l’edifici, mentre que la CNT-FAI feia una crida a tots els seus militants per defensar-lo i per iniciar una vaga general. La lluita als carrers va ser intensa per tota la ciutat, especialment els dies 4 i 5. El dia 6 de maig, el govern central de la República va enviar 5.000 guàrdies d’assalt a Barcelona per pacificar la situació. Es va arribar a un acord pel qual la CNT-FAI deixaria l’edifici de la Telefónica i després ho faria la Guàrdia d’Assalt, però quan els anarcosindicalistes van complir el pacte, les forces de la Generalitat i la UGT van aprofitar per ocupar l’edifici. A la nit es va arribar a un acord definitiu entre els anarquistes i el Govern per tal de deixar les armes. Es calcula que hi va haver entre 280 i 500 morts, i més de mil ferits.

Avui a la plaça hi ha un monument a Francesc Macià, obra de Josep Maria Subirachs, inaugurat l’any 1991 i sufragat en part per una col·lecta popular feta pel diari Avui que des del 1977 n’impulsà la idea. Macià, que el 14 d’abril del 1931 proclamà des del balcó de la Generalitat “la República Catalana dins d’una federació de repúbliques ibèriques”, fou el primer president de la Generalitat de Catalunya recuperada amb l’arribada de la Segona República. Morí el dia de Nadal del 1933 i el seu enterrament va provocar una extraordinària manifestació de dol per part del ciutadans que van acompanyar el fèretre en un llarg seguici pel centre de la ciutat fins al cementiri de Montjuïc.

PERÍODE: GUERRA CIVIL

2. Seu de la revista El Papus

Durant la transició a la democràcia, organitzacions d’ultradreta van dur a terme una sèrie d’atemptats terroristes. Un d’aquests atacs va produir-se el 20 de setembre del 1977 a l’edifici de la revista satírica El Papus, que es trobava en aquest edifici de la confluència del carrer de Tallers amb la plaça de Castella, provocant un mort i tretze ferits.

La revista El Papus, amb el subtítol “Revista satírica y neurasténica”, va sortir a la llum el 20 d’octubre del 1973 i es publicà fins a l’any 1986. Es caracteritzava per fer sàtira d’aspectes polítics i socials de plena actualitat.

El 20 de setembre del 1977, a la seu del segell Amaika -que editava les revistes El Papus, El Cuervo i Party- es va rebre una maleta bomba que no explotà al despatx del director que n’era el destinatari, sinó a la mateixa recepció, causant la mort del conserge de l’edifici, Juan Peñalver, i provocant ferides a tretze persones més. L’autoria fou reivindicada per la Triple A (Alianza Apostólica Anticomunista) i tot indica que els autors pertanyien a la Hermandad Nacional de la Guardia de Franco i a la Juventud Española en Pie. L’atemptat va ser la resposta d’aquesta organització profeixista al número posterior al 20 de novembre del 1976 d’El Papus, que havia publicat una sàtira en referència a la concentració celebrada a Madrid per commemorar el primer aniversari de la mort del dictador Franco.

En protesta per l’atemptat, es va celebrar una manifestació que va aplegar 6.000 persones i que va anar de la seu de la revista, passant per la plaça de Catalunya i la plaça de Sant Jaume, fins a l’edifici del Govern Civil, on es va lliurar un manifest de protesta contra l’atemptat. Després d’unes setmanes sense sortir, el 8 d’octubre del 1977 El Papus es tornava a publicar amb una fotografia dels efectes de l’atemptat i el titular “La visita del rencor” i l’editorial portava per títol “Vosotros fascistas, sois los terroristas”. Poc després de l’atemptat, 13 persones foren detingudes, totes elles conegudes per la seva violència practicada contra el canvi democràtic. Malgrat tot, la sentència del cas és un reflex de la molt deficient investigació policial davant dels fets. Els processats només foren condemnats a alguns mesos de presó per un delicte de tinença d’explosius.

PERÍODE: TRANSICIÓ

3. Rambla de Canaletes

En aquest punt de la Rambla fou detingut Andreu Nin, dirigent del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), que fou il·legalitzat després dels Fets de Maig del 1937. Un cop detingut, Nin fou assassinat per agents soviètics. Des del 1983 hi ha una placa commemorativa en aquest indret en memòria de Nin.

Després dels Fets de Maig del 1937, el govern de la República va iniciar una forta repressió contra el POUM, la CNT i la FAI. A finals de maig es va tancar l’òrgan de premsa del POUM, La Batalla, i el 16 de juny es firmà un decret per a la dissolució del partit. El mateix dia 16 fou detingut el seu Comitè Executiu, els redactors de La Batalla i quaranta destacats militants. Tots ells foren conduïts a València, menys el seu líder, Andreu Nin, que va desaparèixer després de la seva detenció a la Rambla número 128.

Andreu Nin fou traslladat a la presó d’Alcalá d’Henares, on intentaren extreure-li una confessió de culpabilitat i el reconeixement de la relació entre el POUM i els agents de Franco i Hitler. La seva detenció no es va fer pública fins al 22 de juny. Durant el captiveri va ser torturat i finalment assassinat en un punt desconegut de la carretera entre Alcalá i Perales de Tajuña. La premsa del dia 25 de juny divulgà que s’havia celebrat el judici contra els membres del POUM i el mateix Andreu Nin. Tanmateix, a l’octubre del 1938 es publicava una resolució en què es determinava que les proves contra Andreu Nin eren falses i, per tant, l’acusat era innocent.

Andreu Nin (1892-1937) havia estat un dels màxims representants del socialisme revolucionari a Espanya. El 1935 es convertí en secretari general del POUM, creat de la unió del Bloc Obrer Camperol (BOC) i l’Esquerra Comunista. Durant la guerra fou conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya, entre setembre i desembre del 1936, des d’on creà els Tribunals Populars i concedí la majoria d’edat civil als 18 anys.

PERÍODE: GUERRA CIVIL

4. Església de Sant Agustí

L’any 1971, a les darreries de la dictadura franquista, l’església de Sant Agustí fou l’escenari de la fundació de l’Assemblea de Catalunya, organització que va unir diferents forces que tenien en comú el descontentament cap al règim franquista.

El 7 de novembre del 1971 tingué lloc en aquesta església la primera sessió de l’Assemblea de Catalunya, plataforma unitària de lluita contra el franquisme. Fou constituïda a la clandestinitat amb un programa que contenia quatre punts bàsics: llibertats polítiques, amnistia per als presos polítics, restabliment provisional de l’Estatut d’Autonomia del 1932 i coordinació amb la resta de forces democràtiques de l’Estat espanyol. Aquest programa va quedar sintetitzat en l’eslògan “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”, que es convertí en punt de referència per a tota la dissidència prodemocràtica catalana. L’Assemblea de Catalunya sorgí com a plataforma cívica on els partits polítics compartien taula amb sindicats, associacions de veïns i tota mena d’entitats de la societat civil.

L’Assemblea va desenvolupar una important tasca a l’hora d’estendre la unitat d’acció i la protesta a tot el territori català, convertint-se en el principal marc de coordinació de l’antifranquisme i liderant les principals mobilitzacions populars d’aquells anys. L’Assemblea de Catalunya, però, no va aconseguir la incorporació dels sectors més moderats de l’oposició democràtica, que la consideraven massa d’esquerres tot i la seva àmplia pluralitat política. L’Assemblea va representar una fita pionera a tot l’Estat espanyol quant a acció unitària de forces prodemocràtiques. Impulsà nombroses mobilitzacions, campanyes i accions polítiques de caràcter unitari, però va patir també importants cops repressius, com el del 28 d’octubre del 1973, quan 113 membres de la Comissió Permanent de l’Assemblea foren detinguts per la policia mentre celebraven una reunió clandestina a l’església de Santa Maria Mitjancera.

PERÍODE:  DICTADURA

5. Teatre del Liceu

El Teatre del Liceu acollí el dia 19 d’octubre del 1938 un concert benèfic de Pau Casals per a la Societat d’Ajuda als Infants. El violoncel·lista va llegir unes paraules demanant ajuda per a l’adquisició de roba, aliments i medicaments per als infants i els ancians que estaven patint les conseqüències de la Guerra Civil.

Pau Casals, músic català amb una gran projecció internacional, va mostrar sempre una actitud de defensa de la pau i la llibertat i una clara implicació en accions humanitàries, oferint nombrosos concerts benèfics, com el que va tenir lloc al Teatre del Liceu en plena Guerra Civil. Aquest va ser l’últim concert de Pau Casals a Catalunya i Espanya abans d’exiliar-se, i el va fer per recaptar fons en benefici de la Societat d’Ajuda als Infants. El músic va estar acompanyat per l’Orquestra Nacional de Concerts dirigida pel mestre Pérez Cases. A la mitja part del concert, el violoncel·lista va llegir unes paraules dirigides al poble americà demanant ajuda per l’adquisició de roba, aliments i medicaments per als infants i els ancians. El Teatre del Liceu estava totalment ple, i entre els assistents hi havia el president de la República, Manuel Azaña, i el cap de govern Juan Negrín. També hi van assistir els representants dels poders civils i militars de la República i de l’esfera intel·lectual i artística. Després del concert, Pau Casals es va reunir al Cercle del Liceu amb les autoritats assistents i altres personalitats del món polític, que el van felicitar per l’actuació i pel compromís amb el poble català.

Amb el triomf franquista, Pau Casals va abandonar Espanya i passà a França, establint-se a Prada de Conflent. Durant la Segona Guerra Mundial va continuar portant a terme concerts benèfics per ajudar als seus compatriotes exiliats, especialment els confinats a camps de concentració. Aquest compromís amb els Drets Humans va provocar que fos proposat com a Premi Nobel de la Pau al 1958 i que al 1971 composés l’himne de les Nacions Unides.

PERÍODE: GUERRA CIVIL

6. Parc d’Artilleria de les Drassanes

El parc d’Artilleria de les Drassanes va ser un dels darrers indrets on foren vençuts els militars sollevats el 19 de juliol del 1936, quan es produí l’alçament que significà l’inici de la Guerra Civil espanyola. Els enfrontaments en aquest punt van durar més de 24 hores.

El matí del 19 de juliol del 1936, amb l’exèrcit sollevat al carrer, alguns sotsoficials de la guarnició del parc d’Artilleria de les Drassanes, que estaven afiliats a la Confederació Nacional del Treball (CNT), van desobeir les ordres de sollevament i van intentar fer-se amb el control de la caserna des de l’interior. Van facilitar l’entrada a l’edifici d’un grup d’anarquistes i es van apoderar de metralladores, fusells i granades. Aquesta acció va obligar als oficials i soldats sollevats a refugiar-se en una altra part de l’edifici. L’armament confiscat, lliurat als fidels a la República, seria de gran utilitat per a l’assetjament de les Dependències Militars i les Drassanes, essent aquest últim el darrer emplaçament que es va rendir.

Degut a que la caserna de les Drassanes rebia el suport de les Dependències Militars (actualment l’edifici del Govern Militar) i d’unes metralladores col·locades a la base del monument a Cristòfol Colom, va comportar als partidaris de la República una gran dificultat poder conquerir-lo. Durant la nit del mateix dia 19, els anarquistes van avançar posicions i van col·locar barricades davant de la caserna per poder realitzar l’atac definitiu a les Drassanes la matinada del dia 20.

Ja al matí del dia 20, un grup d’assalt va arribar fins a la porta posterior de l’edifici i va iniciar l’atac, el qual va ser rebutjat per una metralladora, ocasionant una vintena de baixes entre guàrdies i ciutadans. Tot seguit, aquest grup d’assalt va rebre l’ajut d’aquells que s’havien fet, moments abans, amb el poder de les Dependències Militars. El tinent Josep M. Colubí, que es trobava al capdavant de la caserna, va accedir a la rendició amb la condició de ser lliurat, juntament amb els seus soldats, a les forces d’ordre públic. Tot i així, els assaltants no van respectar l’acord i van matar el tinent i altres soldats com a venjança de la mort, durant l’assalt a la caserna, de Francisco Ascaso, líder anarcosindicalista de la CNT-FAI, sense que les forces d’ordre públic poguessin controlar la situació.

Acabada la guerra, una part de les casernes fou enderrocada. Des de l’any 1941 l’edifici de les antigues Drassanes acull la seu del Museu Marítim de Barcelona.

PERÍODE: GUERRA CIVIL

7. Palau de la Divisió (Capitania General de la IV Regió Militar)

El 19 de juliol del 1936, dia que els militars sollevats van sortir al carrer a Barcelona, el general Manuel Goded va viatjar des de Mallorca fins a la capital catalana amb l’objectiu de redirigir l’alçament que estava fracassant. Un cop arribat a Barcelona es va desplaçar al Palau de la Divisió (Capitania General), des d’on va intentar aplicar diverses estratègies de lluita que van fracassar.

A les 8 del matí del 19 de juliol del 1936, amb l’aixecament militar iniciat però no proclamat, a les dependències del Palau de la Divisió, el general Fernández Burriel va demanar al general Francisco Llano de la Encomienda -màxima autoritat militar a Catalunya- que s’unís als sollevats, però aquest s’hi negà per fidelitat a la República. Quan el general Manuel Goded, comandant militar de les Illes Balears i partidari de l’alçament, va tenir sota control Mallorca, va desplaçar-se fins a Barcelona per posar fi a la descoordinació regnant entre les tropes sollevades. Quan va arribar al Palau de la Divisió va destituir i detenir el general Llano de la Encomienda.

En rebre els informes sobre la lluita al carrer va comprovar que la situació era crítica, ja que cap dels objectius de les tropes rebels havien estat assolits: el Palau de la Generalitat, la Conselleria de Governació, l’edifici de la Telefónica ni les emissores de ràdio. Mentrestant, un grup nombrós de ciutadans i de guàrdies d’assalt republicans feien cas de l’arenga pronunciada pel comandant Frederic Escofet, des del balcó de la Comissaria General d’Ordre Públic, animant-los a assetjar el Palau de la Divisió. Aleshores, el general Goded va posar-se en contacte amb el general José Aranguren, cap de la Guàrdia Civil, perquè se sumés al cop, però aquest s’hi negà. Davant la negativa, fou el propi Goded qui telefonà a la Conselleria de Governació per negociar la seva rendició amb la sola condició que es lliuraria únicament a la Guàrdia Civil. A continuació, els comandaments i els soldats van ser traslladats a la Conselleria de Governació. Pel que fa al general Goded, va ser traslladat al Palau de la Generalitat davant el president Lluís Companys, que els esperava al seu despatx.

PERÍODE: GUERRA CIVIL

8. Ajuntament de Barcelona

La seu de l’Ajuntament de Barcelona és, juntament amb el Palau de la Generalitat, un dels edificis històrics que ha viscut més episodis de la història de la ciutat. El 14 d’abril del 1931, per exemple, Lluís Companys va prendre possessió del càrrec d’alcalde i va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Gairebé 50 anys més tard, el 19 d’abril del 1979, Narcís Serra i Serra, del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), va ser nomenat el primer alcalde escollit democràticament des de l’any 1939.

Les eleccions municipals convocades el dia 12 d’abril del 1931 es van convertir en un plebiscit entre la república i la monarquia. El dia 14 es coneixien els resultats, que donaven la victòria a l’oposició. A la ciutat de Barcelona, Esquerra Republicana de Catalunya aconseguia la majoria. El dia 14 d’abril, Lluís Companys va prendre possessió del càrrec d’alcalde i va proclamar la República a Catalunya des del balcó de l’Ajuntament tot hissant la bandera republicana. A mesura que es coneixia la notícia, l’eufòria va esclatar arreu i les manifestacions de joia ompliren la ciutat. La proclamació de la República fou acollida amb esclats d’alegria perquè representava l’esperança d’una nova Espanya més moderna i justa, mentre que el rei Alfons XIII iniciava un exili voluntari.

El 4 d’abril del 1979 van tenir lloc les primeres eleccions municipals des de la Guerra Civil. A Barcelona va guanyar el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), amb Narcís Serra al capdavant. El 19 d’abril es realitzà la presa de possessió del càrrec i, a continuació, el President de la Generalitat va fer entrega a Serra del bastó de primer mandatari de la ciutat, que fou el primer alcalde de Barcelona elegit democràticament des del 1939. Els objectius estratègics del govern municipal foren, d’una banda, sanejar la hisenda, que estava greument hipotecada per la gestió dels darrers anys; i, de l’altra, plantejar un nou model urbanístic i una nova carta municipal adequada al nou ordenament jurídic. A més, existien necessitats urgents que no havien satisfet els anteriors consistoris, com els serveis socials, una política d’assistència sanitària de proximitat, espais verds o instal·lacions esportives.

PERÍODE: II REPÚBLICA – TRANSICIÓ

9. Palau de la Generalitat

El Palau de la Generalitat de Catalunya, com a seu del govern català, ha estat escenari de diversos fets cabdals de la història contemporània del país. El 14 d’abril del 1931, Francesc Macià proclamà, des del balcó del Palau, la República Catalana. Anys més tard, durant l’aixecament militar del 19 de juliol del 1936 que significà l’inici de la Guerra Civil espanyola, el sollevat general Goded, després de ser detingut, va ser conduït al Palau de la Generalitat, on va fer un comunicat per ràdio anunciant la seva rendició. Quaranta anys després, al balcó del Palau es visqué un dels episodis més recordats de la història de Catalunya i que recolliren les càmeres de televisió: el retorn de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat restituïda que pronuncià la històrica frase “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”.

El 14 d’abril del 1931, poc després que Lluís Companys proclamés la República des del balcó de l’Ajuntament, Francesc Macià, que va prendre possessió del Govern de Catalunya, va proclamar la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica. Amb aquest gest volia atorgar centralitat a la qüestió catalana tot apostant per un procés de federalització dels territoris que integraven l’Estat espanyol. En conseqüència, s’iniciaren intensos contactes amb el nou Govern republicà espanyol i el president provisional Niceto Alcalá Zamora. El dia 17 arribaven a Barcelona tres ministres del Govern espanyol per negociar i consensuar una sortida política a la proclama de Macià, la qual cosa suposà la renúncia a la via federalista. A canvi s’instaurava un poder autonòmic que adoptava el nom històric de Generalitat de Catalunya, que s’havia de dotar d’un estatut d’autonomia i que posteriorment havien de referendar els catalans i aprovar les Corts Espanyoles.

Cinc anys més tard, el 19 de juliol del 1936, que significà l’inici de la Guerra Civil espanyola, un cop detingut el general Goded al Palau de la Divisió, el president Companys va ordenar que fos conduït al seu despatx del Palau de la Generalitat. Companys li va exigir que comuniqués per ràdio la rendició i demanés als militars sollevats el cessament dels combats. En un principi es va negar a anunciar el fracàs de l’alçament militar, però finalment va accedir-hi. Per ràdio, va comunicar la seva detenció i deslliurà de qualsevol compromís els seus soldats per evitar més morts. Tot seguit, el president Companys anuncià que la rebel·lió havia estat sufocada i elogià les forces institucionals i civils que havien defensat el govern.

Dècades després, un cop mort el dictador, el Palau de la Generalitat visqué el retorn del president Josep Tarradellas, el dia 23 d’octubre del 1977. A les primeres eleccions democràtiques del 1977, a Catalunya el triomf dels partits polítics que incloïen en els programes reivindicacions rupturistes i autonòmiques fou aclaparador. Per tal d’agafar la iniciativa política, el president espanyol Adolfo Suárez va reconèixer la legitimitat històrica del president de la Generalitat a l’exili que el 27 de juny va viatjar a Madrid on s’entrevistà amb Suárez i amb el rei Joan Carles I. Tarradellas negocià així el restabliment formal de la Generalitat al marge de l’Assemblea de Parlamentaris votats a les eleccions del 1977. El 23 d’octubre del 1977, Tarradellas va arribar a Barcelona i, un cop al balcó de la Generalitat, va pronunciar unes paraules que han passat a la història: “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. L’endemà, en presència d’Adolfo Suárez, va prendre possessió del càrrec de president de la Generalitat provisional.

PERÍODE: II REPÚBLICA – GUERRA CIVIL – TRANSICIÓ

10. Bar del Pi

El 23 de juliol del 1936, representants de diferents partits socialistes i comunistes es van reunir al bar del Pi, a la plaça de Sant Josep Oriol, per formar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Avui, el bar del Pi continua obert i al seu interior s’hi pot veure una placa commemorativa col·locada el 2001 amb motiu del 65è aniversari de la fundació del PSUC.

Arran dels Fets del 6 d’octubre del 1934, les organitzacions catalanes d’esquerres crearen el Front d’Esquerres i un Comitè d’Enllaç dels diversos partits obrers de Catalunya. Aquest va programar la fundació del PSUC per al dia 26 d’agost del 1936, però l’aixecament militar que suposà l’inici de la Guerra Civil espanyola va accelerar-ne el procés i els quatre partits que en formaven part (Partit Comunista de Catalunya, Federació Catalana del PSOE, Partit Català Proletari i Unió Socialista de Catalunya) van nomenar els seus representants per a la constitució del primer comitè executiu. Joan Comorera va ser nomenat secretari general de l’organització. Es creava així un partit marxista leninista amb autonomia davant del Partit Comunista Espanyol (PCE), ja que va esdevenir la Secció catalana de la Internacional Comunista, trencant així un principi intocable d’aquesta organització: “Un Estat, un partit”.

Durant la Guerra Civil espanyola, el PSUC va esdevenir un agent clau. El 21 de juliol del 1936 es creà el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, on el PSUC va fer el paper de sintetitzar les opinions a favor d’un objectiu principal: guanyar la guerra als feixistes i aconseguir així una democràcia més sòlida i avançada en drets socials. Això el va fer enfrontar-se a la CNT-FAI, més partidàries de fer la revolució. El PSUC va anar adquirint cada vegada més importància: passà de 6.000 afiliats el 1936 a 60.000 l’any següent. Aquest pes polític i social durant el conflicte bèl·lic ve donat tant pel paper d’organitzador enmig del caos revolucionari com per la identificació dels comunistes amb l’ajut que la República rebia de la URSS.

En acabar la Guerra Civil, el PSUC va seguir actiu a l’exili. Al 1948 va abandonar la lluita armada per continuar amb la política clandestina. A partir dels anys seixanta, després de reestructuracions ideològiques i organitzatives, esdevingué un dels partits més importants de l’oposició antifranquista a Catalunya i, més tard, de la transició democràtica.

PERÍODE: GUERRA CIVIL

11. Parròquia de Sant Felip Neri

La plaça de Sant Felip Neri fou greument afectada pel duríssim atac que l’aviació feixista va efectuar contra el centre de la ciutat de Barcelona el dia 30 de gener de 1938, causant la mort a 210 persones i ferides a 125. Part de la parròquia de Sant Felip Neri es va enfonsar causant diversos morts entre els infants del barri i de la resta d’Espanya que hi estaven refugiats.

El 30 de gener, els barcelonins es van aixecar amb el so de l’alarma antiaèria, que continuaria sonant fins a les dotze del migdia. El primer bombardeig va començar a les 9.00 h i el segon, al voltant de les 11.30. Es van llençar bombes de gran potència i capacitat destructiva, moltes de 250 kg. L’indret més afectat per aquests atacs va ser el nucli antic de la ciutat, entre el Parlament de Catalunya i la Catedral.És molt probable que l’objectiu dels atacs fos destruir el Palau de la Generalitat, que no va sofrir cap dany.

Un dels punts més afectats va ser la plaça de Sant Felip Neri, on el soterrani de la sagristia s’havia condicionat com a refugi. En aquest espai, Protecció de Menors hi acollia més d’una vintena de nens de la resta d’Espanya que havien arribat a Barcelona fugint dels ocupants, així com altres infants veïns del barri. La volta del refugi semblava ser de pedra, com les parets, però era una falsa volta de rajola i, en caure un obús, tot l’espai es va enfonsar. A la mateixa plaça, dues cases més van ser derruïdes i la façana de l’església va quedar crivellada per la metralla de les bombes, tal com avui dia encara es pot observar. Després de la guerra les autoritats franquistes van difondre la idea que aquestes marques eren d’afusellaments perpetrats per la República.

A partir d’aquest bombardeig, que va causar més de 200 víctimes mortals, es va intentar negociar per evitar aquest tipus d’atac indiscriminat. El govern republicà va contactar amb el govern britànic per intentar que la comunitat internacional intimidés la causa franquista. Es va aconseguir que durant el mes de febrer pràcticament no hi hagués atacs, però el mes de març se’n van produir de nous i d’unes dimensions superiors.

PERÍODE: GUERRA CIVIL

12. Catedral de Barcelona

Durant la matinada del 19 de juliol del 1938, sis avions italians van bombardejar la ciutat. L’atac va causar 3 víctimes mortals i la destrucció de la cúpula de Santa Eulàlia de la Catedral.

El 19 de juliol, a les 2.30 h, sis avions italians Savoia S.81 van iniciar un atac sobre la ciutat de Barcelona seguit d’una segona incursió a les 4.15 h. Entre les zones afectades destaca la bomba de 150 kg que va caure sobre la cúpula de Santa Eulàlia de la Catedral de Barcelona, obra gòtica del segle XIII i element simbòlic de la ciutat.

Durant la guerra, i per iniciativa de Carles Pi i Sunyer, Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya que anteriorment havia estat alcalde de Barcelona, es van portar a terme diverses accions per protegir el patrimoni cultural i artístic de la ciutat. S’evità així que grups d’incontrolats cremessin edificis eclesiàstics com el monestir de Pedralbes o la Catedral, però no fou possible salvaguardar el patrimoni davant els atacs de l’aviació enemiga. Malgrat tot, en alguns casos es van dur a terme obres per protegir monuments i les façanes d’alguns edificis, per evitar que la metralla de les bombes aèries les fes malbé.

El bombardeig sobre la Catedral no va ocasionar desperfectes a la tomba de Santa Eulàlia justament per les mesures de protecció a les que havia estat sotmesa, però sí que va afectar una de les voltes de l’interior, el cor, algunes capelles laterals i diversos vitralls que no van resistir l’explosió, així com valuoses obres d’art. Després de la Guerra Civil, els voltants de la Catedral van ser sotmesos a una profunda transformació urbanística a conseqüència de les destrosses provocades pel conflicte bèl·lic. L’avinguda de la Catedral s’eixamplà considerablement i alguns edificis nobles es desmuntaren pedra a pedra per ser reconstruïts en nous emplaçaments del Barri Gòtic.

PERÍODE: GUERRA CIVIL