Memoriabcn

BARRIS DE BARCELONA: HISTÒRIA DEL S.XX

Nou Barris

ESPAIS DE LA RUTA


La celebració del Congrés Eucarístic a Barcelona l’any 1952 va comportar la destrucció de nombrosos grups de barraques i incentivà la construcció de tot un polígon de cases barates per acollir una massa de gent migrada d’altres punts del país, que havien arribat a Barcelona buscant un futur millor. Amb el pas del temps, la mala qualitat dels pisos i les mancances de l’entorn provocà un fort moviment veïnal que reclamà importants millores per al barri del Verdun.

El 1952 Barcelona acollí el XXXV Congrés Eucarístic, el primer esdeveniment internacional que se celebrava a l’Espanya franquista. Aquest acte fou vist per les autoritats com la fi de l’aïllament internacional i com una oportunitat per oferir una nova visió del país, alhora que reforçava els lligams entre el franquisme i l’Església catòlica.

Davant de l’arribada de més de 700.000 persones a la ciutat, el govern va voler amagar els barris de barraques situats a prop de la Diagonal, on s’havien d’organitzar els actes principals. Les barriades de Santa Gemma, del carrer Numància, de l’avinguda Madrid i de l’entorn del Palau de Pedralbes van ser enderrocades ràpidament i els seus habitants traslladats en un temps rècord. El governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga, impulsà un projecte urbanístic inspirat en l’estructura del penal de Burgos, que aviat fou conegut com les “Viviendas del Gobernador”, situades en una zona no urbanitzada del barri del Verdun.

El polígon va ser construït en només dos mesos, però no va ser oficialment inaugurat fins al 10 de juliol de 1953. En aquell moment ja s’havien traslladat a viure al barri famílies provinents d’altres zones de barraques, com el Somorrostro, el Poble-sec o Montjuïc. Els 906 habitatges havien d’acollir fins a 5.500 persones i tenien unes dimensions molt reduïdes, d’uns 20 m2; a més, els materials de construcció eren de molt mala qualitat. Aviat sorgiren problemes com ara goteres, deficiències en la instal·lació elèctrica o les canonades d’aigua; per aquest motiu es van conèixer com les “casitas de papel”.

El nou barri tenia un caràcter militar que anava més enllà de l’estructura arquitectònica. Hi havia un servei de vigilància que controlava la vida dels veïns i els obligava, entre d’altres vexacions, a aixecar-se els dies festius a primera hora del matí a netejar els carrers, o prohibia allotjar qualsevol persona que no estigués censada al pis (ni tan sols familiars). Les condicions de l’entorn tampoc eren les adequades: les xarxes d’enllumenat i clavegueram eren deficients, no hi havia espais verds, ni centres sanitaris, ni llars d’infants, i l’únic autobús que hi arribava era privat.  

L’any 1966 les famílies van ser forçades a comprar els pisos que fins llavors tenien llogats, amb l’amenaça que, si no ho feien, els perdrien. La privatització permetria a les autoritats municipals desentendre’s de qualsevol responsabilitat sobre l’estat dels edificis. El 1976 el Pla Comarcal qualificà les cases del Governador com a zona a remodelar, i desencadenà nombroses exigències de l’Associació de veïns de Nou Barris. Els veïns i veïnes reclamaven habitatges nous a canvi d’abandonar els pisos. L’Associació de Veïns del Verdum va forçar l’Ajuntament a signar un conveni amb el Ministeri d’Obres Públiques per remodelar el barri. Finament, l’any 1994 s’entregaven les primeres 40 claus d’un projecte que no es va acabar completament fins al 2007.

Localització: Carrers Almansa, Via Favència, Viladrosa i Mas Duran || Coordenades: (LAT, LONG): 41.443696000, 2.176830000

  • Períodes:
  • II República
  • Guerra Civil
  • Dictadura
  • Transició
Memoriabcn