Memoriabcn

BARRIS DE BARCELONA: HISTÒRIA DEL S.XX

Nou Barris

ESPAIS DE LA RUTA


L’Institut Mental de la Santa Creu s’edificà a finals del s. XIX en uns terrenys allunyats de la ciutat de Barcelona. S’inaugurà com un centre pioner en el tractament de les malalties mentals, però la Guerra Civil i la dictadura franquista afectaren el seu funcionament, convertint-lo en un internat obsolet i deficitari econòmicament. Avui, els edificis que queden d’aquell gran complex acullen la seu del Districte de Nou Barris i altres equipaments municipals.

A mitjans del s. XIX l’Hospital de la Santa Creu, situat al barri del Raval, engegà un projecte per a construir un centre per a malalts mentals fora de les muralles de la ciutat. El psiquiatre Emili Pi i Molist va ser l’ideòleg del nou centre, que seguia el model renovador que s’estava desenvolupant arreu d’Europa. El disseny del complex va anar a càrrec de Josep Oriol i Bernadet i la construcció va ser dirigida pels arquitectes Elies Rogent i Josep Artigas entre els anys 1885 i 1915, seguint l’estil historicista. El complex tenia 12 pavellons amb capacitat per a 700 pacients. Comptava amb habitacions segregades per sexe i classe social, menjador, cuina, tallers, biblioteca, infermeria i farmàcia, banys, horts, teatre i una església pròpia. En el moment de la inauguració fou l’edifici més gran de la ciutat i es convertí en una institució de referència psiquiàtrica. La cura dels malalts anava a càrrec dels ordes religiosos dels Germans i les Germanes Hospitalàries de la Santa Creu. Amb el fracàs de l’alçament militar del juliol de 1936 i l’esclat de la Guerra Civil, es desfermà una onada revolucionària que comportà actes de violència contra les propietats eclesiàstiques. L’església del Mental, dedicada a Sant Rafael, va ser saquejada, tot i que no va ser destruïda. Un film de l’època fet per la Confederació Nacional del Treball (CNT) mostra un grup de milicians a l’interior del recinte disparant contra militars feixistes. Els milicians espoliaren els símbols religiosos i els amuntegaren a l’exterior. Aquesta pel·lícula és la primera documentació filmada que es coneix de l’edifici, però no està datada amb exactitud i podria ser una recreació posterior dels fets. Acabada la guerra, la direcció del centre es mantingué en el doctor Òscar Torras Buxeda, que va dirigir l’Institut des del 1934 fins al 1960. A l’inici de la postguerra el Mental patí una manca de pressupost i material que va fer empitjorar les condicions dels interns. A més, cal sumar-hi l’augment de persones diagnosticades com a discapacitades intel·lectuals durant el franquisme, que responia a la implantació de la moral nacional catòlica a tots els estaments de la societat. A partir de la dècada de 1970 va iniciar-se un moviment que denunciava l’exclusió social del malalt mental, la privació dels seus drets fonamentals i l’arbitrarietat dels diagnòstics. A l’Institut Mental s’organitzaren nombroses assemblees entre treballadors i interns per aprofundir sobre aquest corrent. Aquesta renovació va dur a una reducció dels interns i centres com el Mental van deixar de ser rendibles. Aleshores s’inicià el desmantellament del complex, tot i l’oposició del personal, familiars dels interns i part del veïnat, que veien contraproduent per al barri el seu tancament. L’any 1987 el centre va tancar definitivament. La major part dels pavellons es van enderrocar, excepte el cos central i el primer pavelló de la secció de dones, que actualment acullen la seu del Districte de Nou Barris, una biblioteca pública, una comissaria de la Guàrdia Urbana i altres dependències municipals. Part dels terrenys es transformaren en el Parc Central de Nou Barris, i la resta s’edificaren. L’església de Sant Rafael és l’únic element que va quedar abandonat i ha patit una forta degradació. Col·lectius del barri reclamen la seva rehabilitació com a patrimoni del districte.

Localització: Plaça Major de Nou Barris || Coordenades: (LAT, LONG): 41.436918000, 2.170640000

  • Períodes:
  • II República
  • Guerra Civil
  • Dictadura
  • Transició
Memoriabcn